Sessió del 12 de febrer de 2009

En aquesta tercera sessió (dia 12 de febrer de 2009) vàrem parlar d’algunes de les definicions de cultura d’autors diferents i vàrem plantejar diverses qüestions a debatre i a reflexionar.

Vàrem començar determinant que la cultura és un sentiment; que l’origen de totes les festes comunes a Europa és el mateix , la religió cristiana, aquest és el referent comú, l’estructuralisme de Levi Strauss; i que tota definició deixa fora alguna cosa, per tant no hi haurà una definició de cultura única i correcta, així doncs, la qüestió està en determinar què deixem fora de la definició de cultura.

Autors que defineixen el concepte de cultura:

Tylor (1871) la defineix com el conjunt de creences, més o menys com la definició del wikipedia.
Ruth Benedict (1934) la defineix com a element que uneix els humans, on hi entra la llengua o idioma, etc.
Malinowski (1931) la defineix com a artefacte humà, és a dir, com allò que crea l’ésser humà, el tractament de la natura creant artefactes culturals. Aquí el debat es trobaria entre si venim d’un déu i, per tant, la cultura no és un artefacte humà o si venim del big-bang i llavors som nosaltres mateixos els que creem la cultura. És a dir, que cadascú és d’una manera perquè pertany a una cultura i, per tant, cadascú actua d’una manera determinada. Però el que en realitat s’ha de fer és reinventar-se sense deixar de viure sense estereotips, ja que gràcies als estereotips tenim la capacitat d’entendre tot el que ens envolta.
White (1959) la defineix com a un conjunt extern a allò somàtic o físic, és a dir, que no és genètica, l’opinió respecte els diferents temes cultural no depèn de nosaltres. Per exemple, la bellesa cultural o l’ideal de bellesa que tinguem dependrà de la cultura a la qual pertanyem. Aquí és on entraria el fet de “sentir-se o no sentir-se” d’una cultura, així doncs, la cultura és un clar element subjectiu de l’ésser humà.
El concepte irreductible significa que les cultures no són comparables, és a dir, que tan bon punt entra aquest “sentiment” de pertinença, la cultura ja no és comparable.
Levi Strauss (1950) va dir que hi havia diverses maneres de conceptualitzar la cultura: de manera descriptiva com a “conjunt de”, de manera simbòlica com a “representació de”, estructuralistes com a “resposta de”, marxistes, evolucionistes, de Marvin Harris, etc.
Els mitjans de comunicació, cap als anys 40 o 50, van començar a utilitzar diverses teories per conèixer el codi cultural de diverses cultures per així aconseguir obrir el mercat en la venda de productes. D’aquesta manera, també distingien entre allò que era substancial d’allò que era accessori, el que es podia negociar del que er innegociable, és a dir, tots els elements propis i diferenciadors de les diferents cultures.

Qüestions que van sorgir a l’aula:

• ­Les cultures són pures? No, perquè no són estàtiques, sinó dinàmiques, sempre estan canviant.
• ­La cultura s’hereta o s’aprèn? La cultura s’aprèn, recreant-la o reproduint-la, no s’hereta a través de la genètica, tot i que te la transmeten pares, societat, col·lectius als quals pertanys, etc.
• Es pot parlar de cultura dinàmica sense carregar-se la cultura? Com ho hem d’interpretar o valorar? En termes de cultura dèbil o forta, de cultura avançada o cultura de retrocés, de cultura ortodoxa o cultura no ortodoxa, etc.? Com ho podem captar i interpretar (per posar un exemple extrem: la pràctica cultural de l’ablació del clítoris)?

En tocar un dels elements o pràctiques culturals d’una cultura es canvia tota sencera, llavors, hem de conservar o hem de modificar les cultures?
De totes aquestes qüestions en parla la interculturalitat. És fonamental per a conèixer les relacions que hi ha dins d’una cultura, és a dir, saber de les relacions entre home i dóna, pares i fills, etc.