Estudi sobre la discriminació a una escola americana

Una proposta més pedagògica i educativa

Durant els últims dies hem estat debatint la primera part del cas del Joel, un llicenciat en matemàtiques que ja fa un parell d’anys que està fent substitucions a secundària, la majoria de les quals no han superat un parell de mesos en cada centre i que enguany, li ha tocat un IES on ja porta més de la meitat de curs com a tutor de 4t A (un grup força participatiu i amb un rendiment acadèmic acceptable) i amb els quals ha decidit crear una activitat per a les classes de tutoria, per mitjà d'un blog (http://interculticgames.blogspot.com/), proposant-li a la Berta, la tutora de 4tB, de fer-ho conjuntament, i incloint-hi l’activitat del videojoc del blog per motivar-los i trencar estereotips, un debat amb els alumnes barrejats de les dues classes per reflexionar-hi i la realització de petits vídeos sobre la situació dels immigrants a casa nostra (que penjarien al blog) amb propostes de transformació.

Personalment, penso que l’exercici que proposa el professor està ben plantejat. Els dos jocs et fan experimentar certs sentiments o emocions que poden ajudar a entendre el missatge que s’extreu de l’interior de cadascun. Per exemple, quan l’objectiu del primer joc és matar als terroristes i és quasi impossible evitar que, en l’intent, matis a dones o a nens que hi estan a prop. Això fa que experimentis culpabilitat i, alhora, quan observes que els que pateixen el dolor d’una mort d’una “persona innocent” es transformen en terroristes, fa que vegis que la violència només genera més violència, que només es donen més motius per generar-la davant la impotència de fets tràgics com aquests. Amb l’altre joc passa una cosa semblant, s’experimenta una certa culpabilitat quan veus que la persona a la qual has llançat té una història al darrera, sobretot, de solidaritat amb altres persones i que aportava un gran benefici al món i, per tant, a tu. Penso que són jocs que fomenten antirracisme si s’enfoquen d’aquesta manera.

Tot i així, penso que, per a un grup de quart d’educació secundària obligatòria, pot presentar certs riscos en quant a la comprensió dels diferents jocs. Depenent del grau de maduresa del grup, els jocs poden ser entesos de la mateixa manera que el professor o no. Alguns alumnes ho poden interpretar a la inversa i passar-s’ho bé mentre juguen als dos jocs i no acabar entenent el veritable objectiu que s’hi busca. És per això mateix que crec que el mestre hauria d’explicar a aquells que no ho hagin vist els motius “reals” dels jocs o proposar un altre joc directament més pedagògic com un que conec que es troba a http://www.contravientoymarea.org/ i que té molt a veure amb la promoció de valors i posicions antirracistes.

El joc que proposo va destinat a nens i joves per fer-los posar en la pell de refugiats o immigrants, veient els nombrosos problemes i dificultats pels quals han de passar per poder viure una vida, més o menys, “digna” a un altre país i pel motiu que sigui. La veritat és que és un joc molt més interessant i més educatiu, que permet el desenvolupament d’una certa empatia pels que hi juguen i on els alumnes no haurien d’aplicar violència o actuar amb contravalors per arribar al missatge final, sinó rebre els contravalors d’altres persones o la violència en la pròpia pell, experimentant l’altra banda, essent la persona ferida i no ferint. Crec que aquest joc permet crear una reflexió més seria i no té tants “riscos” en la seva aplicació.

Si teniu temps jugueu-hi perquè està francament bé. Està dividit en tres parts de quatre pantalles o activitats cadascuna: una on en el teu país hi ha guerra i repressió i has de fugir, escapar dels guàrdies, firmar un document de renúncia de drets, escollir com marxar, de qui refiarte, què deixar pel camí, etc.; una altra on arribes al nou país i has de buscar un lloc on amagar-te, fer-te entendre, integrar-te, etc.; i una última on buscar una feina, fer l'entrevista de feina, anar a comprar, anar al teu primer apartament i veure qui tens com a veïns, etc., trobant-te amb els prejudicis i les actituds o compentaris racistes de la gent i amb gent que comprèn la teva situació.

També, buscant el lik d'aquest joc, he trobat un altre activitat molt interessant que es fa mitjancant un còmic, que és molt semblant al joc i que podeu trobar a: http://www.xtec.cat/lic/centre/alumnat/correus_samira.pdf

També hem debatit la segoa part de la situació del Jolel: Quan veu el videojoc inicial, la Berta s'esgarrifa i s’hi nega a col·laborar si no retira aquesta primera activitat: ella considera que és un joc racista, que promou la violència i que reforça encara més els estereotips. En Joel argumenta que aquesta és una de les millors estratègies per trencar-los, i pensa que el joc és força positiu perquè precisament és molt radical. A més, diu que el joc de “xuta un immigrant” permet treballar l’anglès i les matemàtiques. No arriben a cap acord i la Berta li exigeix que no faci l’activitat o això portarà conseqüències. El Joel no li fa cas i decideix fer-ho tot sol.
Fa l’activitat i no passa res amb els seus alumnes. En Joel en queda satisfet. [../...]

Jo penso que la Berta exagera una mica perquè no n’hi ha per tant. Potser sí que són radicals els jocs, però es tracta de fer una bona orientació per part dels docents perquè les coses no es confonguin o mal interpretin. Crec que abans de fer l’activitat s’haurien d’assegurar de si hi ha el grau de maduresa més oportú a l’aula i després, alhora d’iniciar-la, avisar que els jocs són seriosos i que es tracta de que expliquin el que experimentin mentre hi juguen i el missatge o missatges finals que en treuen. Si es planteja així penso que no hi hauria cap mena de problema. També haurien de veure si tenen nois i noies d’altres cultures i si els jocs poden causar-los alguna molèstia o incomoditat dins l’aula, perquè llavors no seria el millor clima per treballar la interculturalitat. Potser seria més adient treballar-ho al batxillerat, enlloc de secundària.. A continuació potser hi ha problemes entre direcció o equip directiu i el professor Joel, ja que ha fet el que ha volgut i ho hauria d’haver consultat a d’altres persones més qualificades.

Vídeo "¡NO AL CHOQUE DE CIVILIZACIONES!"

Què us sembla el vídeo?
Trobo que ens ensenya alguns dels tòpics que té la societat com els que vàrem veure al mapa mundial dels tòpics.

Vídeo "Severn Suzuki - La niña que silenció el mundo por 6:32 minutos"

El 3 de juny de 1992, una nena de 12 anys que es deia Severn Suzuki (que als 10 anys va fundar ECO - Environmental Childrens Organization) es va presentar amb un grup d'amics a La Cumbre de la Tierra, unes conferèncias de l'ONU a Río de Janeiro.

Aquest vídeo que acabo de penjar, doncs, no té molt a veure amb l'educació intercultural, té a veure més respecte el Canvi Climàtic, però la nena diu coses molt interessants, m'agrada, sobretot, el seu punt de vista, tot i tenir 12 anys és capaç de veure que al món hi ha grans diferències, que el lloc on neixes marca una gran diferència, però que al cap i a la fi tots compartim el mateix món i que, per tant, siguem d'on siguem, l'hem de cuidar. És capaç de veure's en el lloc d'un nena de Río de Janeiro, d’una nena de Somàlia que s’està morint de gana, d’una víctima de la guerra de Mig Orient o d’una nena que demana almoina a la Índia i declara que no veu coherència entre el que li han ensenyat a l'escola (com a ser educats, a no barallar-se amb els altres, a resoldre bé les coses, a respectar-se els uns als altres, a netejar el que embruten, a no maltractar altres criatures o animals, a no ser cobdiciosos o mesquins) i les accions de la ONU respecte el que està succeint al món.

Si teniu la oportunitat de veure’l o si ja l’heu vist mireu-lo o torneu-lo a mirar, perquè és un vídeo que realment mereix molt la pena.

Sessió 26 de febrer de 2009

En aquesta sessió vàrem veure els fragments més rellevants pel tema del racisme de la pel·lícula “Haz lo que debas” (títol original: “Do the right thing”) del director Spike Lee (1989).

Argument de la pel·lícula: en un dels barris més humils de Brooklyn, Bedford Stuyvesant, conviuen vàries famílies negres, alguns hispans, una parella de comerciants vietnamites i una família d’italianoamericants que tenen una pizzeria. Mookie, un noi que treballa de repartidor de pizzes, és un testimoni privilegiat dels personatges i dels fets quotidians que tenen lloc al barri, així com de les tensions i de les actituds racistes d’alguns dels seus habitants.

La pel·lícula tractava, sobretot, el tema de la violència racial provocada per la intolerància i d’un fet real que va succeir a prop de la pizzeria New Park de Howard Beach, al barri de Queens de Nova York, el 20 de desembre de 1986, l’assassinat d’un noi negre a mans d’un grup de nois blancs. Però en aquesta pel·lícula eren els policies blancs els que mataven a un noi negre, un dels tres que havien anat a la pizzeria dels italanoamericans per obligar al seu propietari a col·locar fotografies de personatges famosos negres a la seva paret i no de famosos blancs, ja que es trobaven en un barri de majoria de famílies negres. Amb aquest assassinat s’arribava al punt culminant de la violència racial i de la intolerància, primer uns entraven a la pizzeria amenaçant, el propietari trenca la ràdio d’un dels nois per un moment de forta tensió en que perd els papers, aquest agafa al propietari per apallissar-lo al carrer, l’està a punt d’ofegar, arriba la policia i agafen al noi negre per reduir-lo i acaben amb la seva vida, llavors tota la gent del barri acaba destruint i cremant la pizzeria, fins i tot estan a punt de destruir el negoci de la parella de comerciants vietnamites.

Tot i que al principi les famílies de cultures diferents del barri conviuen normalment, els prejudicis d’uns vers els altres es van deixant entreveure els diferents enfrontaments i conflictes racistes amb les converses entre tres vells afroamericans, on un d’ells critica amb prejudicis a la parella de comerciants vietnamita que ha aconseguit muntar un negoci pròsper i tenir una casa amb tan sols un any i en les converses per part, sobretot, d’un dels fills del propietari de la pizzeria amb el seu pare, amb el seu germà i amb el Mookie a qui anomena “negrata”, perquè no entén com un dels seus germans és amic del Mookie, el protagonista negre de la pel·lícula, ni tolera la seva amistat i no entén perquè el seu pare s’empeny en seguir mantenint el negoci en un barri de majoria de famílies negres.

Un dels conflictes que la pel·lícula marca com a quotidià és el de les disputes al carrer entre les diferents cultures, sobretot pel tema de la música, amb la disputa entre el volum de la salsa dels hispanoamericans i del rap dels afroamericans. També deixa veure que qualsevol motiu crea disputa entre una o altra cultura, com per exemple quan un noi blanc sense voler trepitja la bamba d’un noi negre embrutant-li la bamba i un bon grup de nois van a dir-li que al barri no hi pot viure qui vol, que no existeix la llibertat. També deixa veure que el prejudicis els tenen tots ells, totes les diferents cultures que hi ha al barri,

Segons el meu parer, el propietari de la pizzeria i el Mookie són els menys racistes de tots i aquells que van a la pizzeria i no els fa res que tingui una paret plena de fotografies de personatges blancs famosos i no negres i diuen que “s’enrotllen només amb coses que resultin positives per a la comunitat” i que, per tant, no volen boicotejar la pizzeria.

Crec que el propietari de la pizzeria no és racista perquè ha vist créixer els nois i noies del barri, els ha donat pizza des que eren petits i es sent orgullós per això, no té en compte per a res el color de la pell, es sent d’aquell barri i sap que una pizzeria té més èxit en un barri on no hi ha italians que en un barri on hi ha altres italians i, per tant, altres pizzeries. I que el Mookie tampoc ho és perquè té un altre punt de vista, diferent al del fill racista del propietari de la pizzeria, perquè diu que tots som iguals, sense tenir en compte el color de la pell i que les actituds racistes del fill del propietari de la pizzeria tenen contradiccions, ja que té ídols afroamericans i tot i així el tracta de “negrata”, és a dir, amb un to despectiu.

En finalitzar la pel·lícula es van veure dues cites molt rellevants pel tema que tracta la pel·lícula de violència racial i d’intolerància, una de Martin Luther King i una altra de Malcom X:

"Como método por lograr la justicia racial, la violencia resulta, a la vez, poco práctica y inmoral. Resulta poco práctica porque es una espiral descendente que acaba con la destrucción total. La ley del ojo por ojo nos deja a todos ciegos. Es inmoral porque lo que busca es humillar al oponente más que buscar su comprensión; busca aniquilar y no convencer. La violencia es inmoral porque se alimenta de odio y no de amor. Destruye la comunidad y hace imposible toda hermandad. Sume a la sociedad en un monólogo en vez de promover el diálogo. La violencia acaba por destruirse a sí misma. Crea amargura en los supervivientes y brutalidad en los destructores".

"Pienso que hay mucha gente buena a América, pero también gente mala, y los malos son aquellos que parecen disponer de todo el poder y que están en esta posición por negarnos lo que tú y yo necesitamos. Delante de esta situación, tú y yo tenemos que conservar el derecho a hacer todo lo que sea necesario por acabar con una situación así. Esto no significa que yo defienda la violencia, pero tampoco estoy en contra de la violencia en legítima defensa, que yo denomino inteligencia".

Amb la primera cita trobem una clara relació amb el final de la pel·lícula, quan tots acaben destruint la pizzeria buscant l’aniquilació per la ràbia que els fa el fet que hagin assassinat un dels seus i així destrueixen tota la comunitat o barri. Els tres nois afroamericans van amb exigències davant el propietari de la pizzeria, no busquen un consens, busquen sotmetre’l a la força mitjançant la violència.

I la segona cita té a veure amb l’actuació del propietari de la pizzeria quan els tres nois afroamericans es presenten davant d’ell per sotmetre’l a la força mitjançant la violència, quan actua en legítima defensa.

Després de veure els diferents fragments de la pel·lícula que l’Enric havia escollit vàrem comentar què ens havien semblat. Entre alguns dels comentaris que es van fer a l’aula destaco dos: que el racisme a la pel·lícula era més d’actitud ja que en aparença els personatges de la pel·lícula eren racistes, però no en termes de convivència ja que compartien l’espai públic i es posaven d’acord tot i les disputes i conflictes quotidians que tenien i que existeix una clara diferència entre el “dominador” i el “dominat” que és que el dominador no necessita estereotipar, fica a tothom dins del mateix sac, encara que no tinguin res a veure els uns amb els altres, no es fixa amb els detalls, en canvi el dominant és qui s’ha de fixar en els detalls dels altres.

Sessió 24 de febrer de 2009

Al començament de la sessió vàrem debatre una mica sobre si crèiem que la música unia o no. La majoria creiem que unia, tot i que hi ha música més pròpia d’una cultura o una altra, però que amb el temps s’han creat productes híbrids o barreges d’estils de música diferents o de diferents cultures. L’Enric ens va dir que hi havia un documental on una cançó, de no se sap quin origen, creava conflictes perquè tothom se l’ha feia seva, se l’ha apropiava, creant un producte híbrid.

Vàrem discutir respecte la llengua o idioma com a tret d’identitat cultural, determinant que només podia ser un tret d’identitat si es parlava única i exclusivament en una llengua o idioma determinat. És a dir, que per una persona que parlés majoritàriament català, però, de tant en tant, parlés en castellà o en algun altre idioma, significaria que la llengua catalana no és un tret d’identitat per a ella. A més a més, quan el nostre idioma entra en contacte amb una altra llengua o idioma tendim a modificar algunes paraules o a crear-ne de noves. És per això que diem que no es detecta que el propi idioma o llengua es troba en perill fins que no hi ha interculturalitat i es creen productes híbrids, com per exemple noves paraules a partir de la barreja de dues o més llengües o idiomes.
A partir d’aquí, ens vàrem plantejar dues qüestions per a reflexionar: Conèixer a l’altre és el que ens fa racistes? El fet de no conèixer fa que no siguem racistes?
A continuació, vàrem mirar de distingir els conceptes multiculturalitat i interculturalitat. La multiculturalitat té molt més recorregut que la interculturalitat. Als anys 90 només es parlava de multiculturalitat, d’educació multicultural, per a l’atenció de la diversitat, etc. Fins fa només uns cinc anys no va sorgir el terme interculturalitat, l’any 2004, quan la UOC va distingir els dos tipus d’educació. La interculturalitat té una altra finalitat, ja no li interessa tant la diversitat cultural, sinó la comunicació entre cultures i la identitat.
El problema actual amb el qual ens trobem és que els dos conceptes s’estan barrejant, agafant coses més pròpies de l’altra. Per això diem que l’educació intercultural mal entesa és l’educació multicultural o de la diversitat cultural.
El terme “vers” de diversitat és el que les diferencia, a diversitat expressa allò que es troba al darrere, el que surt de la normalitat. Es tracta, doncs, d’un discurs més etnocèntric, ja que té una idea de direcció d’allò que se surt de la norma o de lo normal.
Amb el multiculturalisme no té perquè existir comunicació entre les diferents cultures. Moltes vegades, fins i tot, es diu que es pot produir un nou producte a partir de les diferents cultures, però sense necessitat d’entrar en contacte, per això no està molt clar què és i què no és multiculturalitat. En canvi, amb l’interculturalisme sí que hi ha comunicació i sí que es pot crear un nou producte. És a dir, que la principal diferència que ens trobem entre els conceptes de multiculturalitat i interculturalitat és que la primera busca atendre la diversitat amb o sense comunicació entre cultures i la segona busca promoure la diversitat a través de la comunicació entre les diferents cultures. La transculturalitat també dóna un sentit de possibilitats de canvi, com la interculturalitat.

Llavors vàrem veure tres teories o possibilitats a partir de la diferència cultural com a valor humà amb un tractament social i educatiu necessari:
1) La teoria del dèficit: la diferència és considera un obstacle o una amenaça, un dèficit que genera dificultats. Per exemple, si no parles ni escrius en català no tens oportunitats per a trobar un lloc de treball, llavors, si vols tenir oportunitats laborals, no et queda una altra que aprendre l’idioma escrit i parlat del país o comunitat on et trobes. Un altre exemple, però més extrem, és el color de la pell que s’associa a un nivell intel•lectual determinat i llavors es creen programes per a compensar aquesta desigualtat. D’aquesta manera s’aconsegueixen eradicar aquestes diferències de trets d’identitat que, en el país o comunitat on es troben, els poden perjudicar perquè no hi consten i se surten de la norma. En aquesta teoria s’atén la diversitat, no hi ha rebuig, però només té en compte un únic model, el propi, (etnocentrisme) i, a partir d’aquest, es redirecciona, reorienta i corregeix als “diferents”, eliminant la seva cultura en el terreny públic. Per tant, acaben perdent part de la seva identitat perquè canvien uns trets d’identitat per a uns altres. En aquesta teoria, si una dóna catalana es casés amb un musulmà, es convertís a l’islam i es posés el vel es veuria com a un retrocés.
2) La teoria de la riquesa: la persona s’enriqueix i amb ella la societat. Aquí s’ha de protegir la diferència, perquè es considera un guany i, per tant, es potencia la diferència. Per exemple, la dóna catalana que es casés amb un musulmà, es convertís a l’islam i es posés el vel es veuria com a un enriquiment.
3) La teoria de la transformació o de la oportunitat: la diferència es veu com una oportunitat, ja que la diversitat cultural t’obliga a qüestionar el teu propi model, posa en evidència totes les teves contradiccions. Aquí s’ha d’equilibrar, no hi ha un dibuix final, no hi ha res definit, és un repte pedagògic perquè posa en evidència la diferència i ens obliga a gestionar i a posar en contrast les controvèrsies o contradiccions culturals.
Del que es tractaria es de cercar ponts entre les tres teories o possibilitats.
Si avui parlem de racisme és per la migració i ho estem relacionant amb la immigració, però no és l’únic motiu per parlar de multiculturalitat o de diversitat cultural, tot i que sí que és un dels fenòmens més importants.
Necessitem estereotips per a viure, per a tenir sensació de seguretat, anem avaluant ràpidament a tothom que ens envolta a partir d’estereotips.
Trencar un “tòtem” és molt difícil, ho veiem en el tema de la gastronomia quan som incapaços de menjar gos com als països orientals, els americans són incapaços de menjar conill i els hindús incapaços de menjar vedella, etc.

Reflexió de les primeres dues setmanes

El concepte de cultura és molt difícil de determinar, sobretot perquè és diferent per a cadascú. Una persona pot pertànyer a més d’una cultura que pot estar dins d’una altra cultura o no, per això mateix és tan difícil de determinar, fins i tot per a nosaltres mateixos és difícil determinar a quina cultura pertanyem.

Jo “crec” que pertanyo a la cultura jove, a la cultura occidental, a la cultura europea, a la cultura catalana, a la cultura catòlica... encara que jo sóc agnòstica, se que hi ha una sèrie de valors a la societat a la qual pertanyo que venen d’aquesta religió i que se m’han transmès a través de la família i l’escola, etc., per tant, no pertanyo a aquestes “cultures” en tots els seus sentits i elements, únicament en aquells amb els que jo m’identifico.

Crec que la cultura és més un “sentir-se identificat” amb alguns o diversos punts d’una cultura. Tots tenim el sentiment de pertànyer a algun lloc i de pertànyer a alguna ideologia, etc., ens sentim identificats amb algun tipus de col·lectiu. Per això, considero que la cultura s’aprèn, més que heretar-se. S’aprèn a través de la pròpia societat, de la família, de la institució educativa, etc., però sobretot a través de la família, el nostre primer element de referència. I cadascú la desenvolupa, al llarg de la vida, a la seva manera, pertanyent a més d’una cultura o a una única, depenent del que hagi après en termes de convivència respecte la resta de cultures, és a dir, que serem més etnocentristes, relativistes o universalistes depenent del que anem vivim i aprenent, a través de les persones que ens envolten.

Les cultures no són pures, o n’hi ha de ben poques al món que es conservin tal com es van originar. Això és producte del factor temps que va fent que els pensaments vagin adquirint formes diferents i més depenent de les tendències del moment. Per tant, considero que no són estàtiques, sinó dinàmiques, sempre estan canviant.

Amb això, ens hem carregat moltes cultures o hem estat apunt de carregar-nos-les, ja que en el moment en que una altra cultura considera que certes pràctiques culturals o rituals van en contra dels seus propis valors o drets, no la comprèn i tendeix a procurar-li un canvi. Fins a quin punt podem determinar què està bé i què està malament en la resta de cultures des del nostre posicionament? Com podem determinar la conservació o la modificació i, per tant, conseqüent destrucció, d’una cultura pura? Aquestes són qüestions difícils de contestar. Per una banda, crec que no està bé modificar una cultura des d’una altra, en tot cas hauria de ser la pròpia cultura la que determinés els canvis per a ella mateixa, és a dir, entre els integrants d’aquella cultura i no els d’una altra, ja que els que no en formen part no entenen la seva visió de les seves pràctiques culturals, etc. D’altra banda, hi ha pràctiques culturals, etc., que poden ser perilloses (com per exemple l’ablació del clítoris) i que crec que no s’haurien de dur a terme per això mateix, s’haurien de buscar alternatives menys perilloses, d’aquesta manera no les eliminaríem, simplement serien modificades. Per això, no se fins a quin punt consideraria que una cultura s’ha de conservar o quina s’ha de modificar.

Al món existeixen cultures dèbils i cultures fortes, cultures més dinàmiques i altres més conservadores, etc., aquelles que anomenem “fortes” són aquelles que s’han mantingut al llarg de molts anys (amb petites modificacions o sense), gràcies al fet que posseeixen un gran grup de seguidors i que al lloc on es troben s’educa en elles a través de la major part de la societat i de les famílies que hi pertanyen, per això mateix és molt difícil que es modifiquin tant, perquè existeix una gran població que la practica. Les cultures que anomenem “dèbils” són aquelles que corren perill de ser modificades o extingides perquè tenen menys població que la practica o que s’hi sent partícip. En la majoria dels casos es tracte de cultures minoritàries dins d’altres cultures o que comparteixen espai amb altres cultures i que, per tant, com que hi entren en contacte, els seus individus acaben modificant la seva cultura (assimilant o naturalitzant l’altra, essent híbrids o creant mestissos, etc.). Crec que com més dinàmica és una cultura, més tendències té cap a les constants modificacions, pot ser més universalista i pot existir molta més compenetració amb la resta de cultures que no pas les cultures més conservadores i tancades.