Sessió 24 de febrer de 2009

Al començament de la sessió vàrem debatre una mica sobre si crèiem que la música unia o no. La majoria creiem que unia, tot i que hi ha música més pròpia d’una cultura o una altra, però que amb el temps s’han creat productes híbrids o barreges d’estils de música diferents o de diferents cultures. L’Enric ens va dir que hi havia un documental on una cançó, de no se sap quin origen, creava conflictes perquè tothom se l’ha feia seva, se l’ha apropiava, creant un producte híbrid.

Vàrem discutir respecte la llengua o idioma com a tret d’identitat cultural, determinant que només podia ser un tret d’identitat si es parlava única i exclusivament en una llengua o idioma determinat. És a dir, que per una persona que parlés majoritàriament català, però, de tant en tant, parlés en castellà o en algun altre idioma, significaria que la llengua catalana no és un tret d’identitat per a ella. A més a més, quan el nostre idioma entra en contacte amb una altra llengua o idioma tendim a modificar algunes paraules o a crear-ne de noves. És per això que diem que no es detecta que el propi idioma o llengua es troba en perill fins que no hi ha interculturalitat i es creen productes híbrids, com per exemple noves paraules a partir de la barreja de dues o més llengües o idiomes.
A partir d’aquí, ens vàrem plantejar dues qüestions per a reflexionar: Conèixer a l’altre és el que ens fa racistes? El fet de no conèixer fa que no siguem racistes?
A continuació, vàrem mirar de distingir els conceptes multiculturalitat i interculturalitat. La multiculturalitat té molt més recorregut que la interculturalitat. Als anys 90 només es parlava de multiculturalitat, d’educació multicultural, per a l’atenció de la diversitat, etc. Fins fa només uns cinc anys no va sorgir el terme interculturalitat, l’any 2004, quan la UOC va distingir els dos tipus d’educació. La interculturalitat té una altra finalitat, ja no li interessa tant la diversitat cultural, sinó la comunicació entre cultures i la identitat.
El problema actual amb el qual ens trobem és que els dos conceptes s’estan barrejant, agafant coses més pròpies de l’altra. Per això diem que l’educació intercultural mal entesa és l’educació multicultural o de la diversitat cultural.
El terme “vers” de diversitat és el que les diferencia, a diversitat expressa allò que es troba al darrere, el que surt de la normalitat. Es tracta, doncs, d’un discurs més etnocèntric, ja que té una idea de direcció d’allò que se surt de la norma o de lo normal.
Amb el multiculturalisme no té perquè existir comunicació entre les diferents cultures. Moltes vegades, fins i tot, es diu que es pot produir un nou producte a partir de les diferents cultures, però sense necessitat d’entrar en contacte, per això no està molt clar què és i què no és multiculturalitat. En canvi, amb l’interculturalisme sí que hi ha comunicació i sí que es pot crear un nou producte. És a dir, que la principal diferència que ens trobem entre els conceptes de multiculturalitat i interculturalitat és que la primera busca atendre la diversitat amb o sense comunicació entre cultures i la segona busca promoure la diversitat a través de la comunicació entre les diferents cultures. La transculturalitat també dóna un sentit de possibilitats de canvi, com la interculturalitat.

Llavors vàrem veure tres teories o possibilitats a partir de la diferència cultural com a valor humà amb un tractament social i educatiu necessari:
1) La teoria del dèficit: la diferència és considera un obstacle o una amenaça, un dèficit que genera dificultats. Per exemple, si no parles ni escrius en català no tens oportunitats per a trobar un lloc de treball, llavors, si vols tenir oportunitats laborals, no et queda una altra que aprendre l’idioma escrit i parlat del país o comunitat on et trobes. Un altre exemple, però més extrem, és el color de la pell que s’associa a un nivell intel•lectual determinat i llavors es creen programes per a compensar aquesta desigualtat. D’aquesta manera s’aconsegueixen eradicar aquestes diferències de trets d’identitat que, en el país o comunitat on es troben, els poden perjudicar perquè no hi consten i se surten de la norma. En aquesta teoria s’atén la diversitat, no hi ha rebuig, però només té en compte un únic model, el propi, (etnocentrisme) i, a partir d’aquest, es redirecciona, reorienta i corregeix als “diferents”, eliminant la seva cultura en el terreny públic. Per tant, acaben perdent part de la seva identitat perquè canvien uns trets d’identitat per a uns altres. En aquesta teoria, si una dóna catalana es casés amb un musulmà, es convertís a l’islam i es posés el vel es veuria com a un retrocés.
2) La teoria de la riquesa: la persona s’enriqueix i amb ella la societat. Aquí s’ha de protegir la diferència, perquè es considera un guany i, per tant, es potencia la diferència. Per exemple, la dóna catalana que es casés amb un musulmà, es convertís a l’islam i es posés el vel es veuria com a un enriquiment.
3) La teoria de la transformació o de la oportunitat: la diferència es veu com una oportunitat, ja que la diversitat cultural t’obliga a qüestionar el teu propi model, posa en evidència totes les teves contradiccions. Aquí s’ha d’equilibrar, no hi ha un dibuix final, no hi ha res definit, és un repte pedagògic perquè posa en evidència la diferència i ens obliga a gestionar i a posar en contrast les controvèrsies o contradiccions culturals.
Del que es tractaria es de cercar ponts entre les tres teories o possibilitats.
Si avui parlem de racisme és per la migració i ho estem relacionant amb la immigració, però no és l’únic motiu per parlar de multiculturalitat o de diversitat cultural, tot i que sí que és un dels fenòmens més importants.
Necessitem estereotips per a viure, per a tenir sensació de seguretat, anem avaluant ràpidament a tothom que ens envolta a partir d’estereotips.
Trencar un “tòtem” és molt difícil, ho veiem en el tema de la gastronomia quan som incapaços de menjar gos com als països orientals, els americans són incapaços de menjar conill i els hindús incapaços de menjar vedella, etc.