Documental "L'esclavatge infantil"

El passat dimarts vaig veure una part d'aquest documental que va molt relacionat amb el que ja he escrit respecte la perspectiva social, ja que parla de com es veu l'esclavitud depenent del lloc on vius, ja que per a molts nens no és esclavitud sinó una necessitat que li dóna la situació de pobresa en què viu, és a dir, la seva realitat. Aquest documental planteja la qüestió de fins a quin punt podem considerar esclavitud que un nen treballi si ho necessita per a viure.

Aquest n'és el resum que hi ha penjat a la web del Programa 60 minuts:

Prop de 8,4 mil•lions d’infants de tot el món encara són esclavitzats. 60 minuts emetrà en dues setmanes consecutives el treball del reporter de la BBC Rageh Omaar, que tornarà al seu país d’origen, Somàlia, per iniciar un viatge que el portarà per 3 continents per trobar-hi amb 5 infants esclaus, que tenen entre 10 i 14 anys, que explicaran la seva història. En el primer capítol de “L’esclavitud infantil” que s’emet el dimarts 28 d’abril, el reporter Rageh Omaar viatjarà a Somàlia, una ciutat que lluita per reconstruir-se després de la guerra. La majoria dels infants deixen d’anar a l’escola i les altres coses pròpies de la seva edat per poder treballar. Als 10 anys fan jornades de més de 17 hores perquè les seves famílies puguin viure una mica millor.A Ghana hi ha nens que treballen com a pescadors a les ordres d’amos que compren literalment nens. En Malaway té 12 anys i durant 3 anys haurà de treballar per un d’aquests amos. La seva mare l’ha venut per uns 40 euros. Addis Abeba, capítal d’Etiòpia. Molts infants viuen al carrer. Hi arriben amb moltes expectatives però poc temps després, la majoria acaben treballant en el servei domèstic o pidolant al carrer. Finalment, Rageh Omaar viatja al Perú, en una zona on les temperatures arriben a 23 sota 0. Aquí hi viu en Freddy, que des dels 6 anys treballa en una mina, buscant or. Ara en té 10. A la mina s’exposa diàriament a la inhalació de vapors, que perjudiquen els pulmons.Tots els protagonistes del reportatge són víctimes del tràfic infantil. En definitiva, nens amb infanteses truncades per l’escassetat de recursos, que han deixat de ser petits de manera sobtada i per la majoria dels quals els més important és guanyar tots els diners possibles per ajudar a les seves famílies.
Un reportatge de Rageh Omaar. BBC. Gran Bretanya.

Si us interessa aquest dimarts 5 de maig faran la segona i última part al canal 33 a les 22 h.

Documental "Face to face"

Documental que parla del desconeixement mutu de dues cultures, l'àrab i la jueva, que encara que comparteixen la mateixa terra no tenen pràcticament cap tipus de contacte entre si.

Aquí s'hi pot veure el programa "Face to face" que fa que adolescents i joves, siguin de la cultura àrab o jueva, comparteixin tres dies junts, sense separar-se cadascuna amb la seva pròpia comunitat i sistema educatiu, tal com passa durant tota la resta del curs i de les seves vides, sense establir una relació entre ambdues cultures. El programa els dona l'oportunitat de reconèixer que els membres de l'altra cultura també són éssers humans, fa que deixin de veure als membres de l'altra cultura com a enemics i trenca els estereotips negatius que han après des de ben petits i des de la seva cultura, comunitat, família i mitjans de comunicació. Passen a veure les coses que tenen en comú.

El documental reflecteix el fet que els conflictes que hi ha entre les dues cultures impossibilita la seva interrelació, perquè hi ha molts recels, odi, etc., que són molt difícils d'oblidar quan es troben cara a cara. Molts no veuen ni la possibilitat d'entendre's, perquè no veuen què poden compartir o el que poden tenir en comú, tan sols allò que ha fet una cultura a l'altra probocant més odi vers l'altre.

M'ha semblat molt interessant i comparteixo la frase del Jamal, un periodista que surt al documental que diu que "actualment, la majoria dels mitjans de comunicació no estan a favor de la humanitat". També és interessant el que diu la Laura, una psicòloga i professora que surt al documental, de la importancia de donar l'oportunitat de crear el dubte i la crítica davant tot el que es pot observar en els mitjans de comunicació respecte els estereotips negatius i les idees falses, comparant-ho amb l'experiència al programa on compartien tres dies amb el suposat "enemic".

Aquest documental, penso que es relaciona molt amb el que dèiem a l'assignatura de Pedagogia dels Mitjans de Comunicació, sobretot quan l'Omry, un tinent de l'excèrcit israelià que també hi surt, explica com veia abans els mitjans i com els veu ara després d'adonar-se que hi existeix tanta manipulació.

La Tamar, que també es periodista, proposa canviar-ho possant-hi noves imatges d'allò més positiu i nou (que ara no hi té una representació important i que pot ajudar a tenir una visió del món més humana, esperançadora i no tan terrorífica) i educar a les persones dient el que realment suposa conflicte o problema en el món real, deixant de mostrar com a imatges importants els conflictes que hi ha al món.

Una altra cosa que m'ha resultat interessant és a la conclusió a la qual arriben tots els que participen al programa de que si no hi hagués qüestions polítiques pel mig el món seria perfecte. I la visió que donen alguns del documental de que en realitat totes dues cultures pensen i volen el mateix i creuen que els polítics, fanàtics i terroristes són el problema, no les reilgions, perquè totes les religions estan en contra de la guerra i de la violència i que el principal problema és que "la gent lluita perquè una nació controli a una altra nació" per així ser més rica i poderosa i el fet que "l'odi que es crea amb aquest problema generi més odi" (com l'activitat de matar als terroristes que proposava el Joel en l'estudi de casos) i la realitat de que ens oblidem de globalitzar aquest problema i hi posem només bandols, és a dir, que no veiem que el problema existeix arreu del món, que no hi ha bandols.

El missatge que en trec és que EL CAMÍ A LA PAU I A LA CONVIVÈNCIA COMENÇA A PARTIR D'UN MATEIX, NO A PARTIR DEL CANVI DE L'ALTRE. Per aconseguir efectes positius a través de la interculturalitat primer cal treballar amb un mateix, canviant un mateix amb la relació amb els altres, obrir-nos per poder fer encabir noves persones en la nostra vida. I crec que tot això s'ha de començar a treballar des de ben petits a les escoles, sobretot la voluntat de conviure amb els altres.

Crec que és un documental que està molt bé i us el recomano. El podeu veure al següent enllaç: http://www.tv3.cat/videos/875229

Això de TV3 a la carta és el millor descobriment de documentals i de projectes que s'estan fent i de ben interessants!! Al final no hi haurà persona que em pugui treure de l'ordinador!

Una proposta interessant

Aquest és un vídeo resum sobre "Vals con Bashir", una pel·lícula israeliana que va ser ferma aspirant a l'Oscar a millor pel·lícula estrangera i que pertany a un gènere inusual: el documental d'animació. S'hi rememora la primera invasió israeliana del Líban.

http://www.tv3.cat/videos/1027939

"Una societat dins una altra societat"

Aquí us deixo el vídeo d'un altre projecte intercultural que consistix en apropar-se a l'immigrant treballant la interculturalitat a través de la fotografia i el reportatge escrit.

Religió o tradició? Un tema de debat permenent

Aquest debat ja el vàrem iniciar un dia a classe i aquí us posso un vídeo que en parla i que és força interessant. No sabia que hi havia un protocol d'actuació o llei per prevenir l'ablació a nenes d'origen africà. Tot i així, no s'indiquen alternatives a l'ablació menys perilloses, lluiten per a prevenir-la a través de tallers de sexualitat explicant i informant respecte la perillositat d'aquesta pràctica cultural. Destruim cultures, les modifiquem o modificant-les ens les carreguem? Són preguntes que ja va plantejar l'Enric un dia, però a les quals no hi se trobar la resposta, perquè realment tenim en compte les persones de l'altra cultura i de les seves tradicions? Nosaltres pensem que està mal fet perquè hi ha un perill i perquè creiem en la integritat de les persones, en el dret a decidir i en que això és un acte contra els drets humans que nosaltres mateixos, els occidentals, hem elaborat i sempre caiem en el parany de pensar que una nena no està decidint per a ella mateixa i de manera conscient...

Ara fa molt de temps vaig veure un documental que anava de l'ablació i on entrevistaven a una nena africana que s'estava preparant pel dia en que li havien de fer. Em va sorprendre molt que ella hi estigués tan d'acord, que per a ella fos un acte normal, com qualsevol acte en la vida d'una persona que marca el pas o transició d'una etapa a una altra, com ho és el bateig, la comunió, la confirmació i el casament pels cristiants o com ho és la menstruació per a totes les noies... i així podria possar molts altres exemples... el significat de l'ablació per a aquella nena era molt important i es mostrava orgullosa, impacient i amb moltes ganes de que arribés el dia. Però el que em va sorprendre més va ser el fet en sí de la meva sorpresa... sempre havia tingut molt clara la meva posició en contra vers l'ablació perquè sempre pensava que era un acte en contra de la voluntat de la nena, com també ho pensava de la qüestió del vel, victimitzava a l'altra perquè no podia entendre la seva perspectiva. Diria que quan vaig veure aquest doumental anava a primer o segon de secundària i mai havia tingut cap company d'escola d'una altra cultura, per a mi el fet de veure'l em va obrir la ment i em va fer entendre que tot el que qüestionavem tenia una relativitat molt més complexe i que no es pot decidir sobre una altra cultura precissament perquè unes pràctiques culturals o unes altres s'interpreten des d'una perspectiva social pròpia, des d'una cultura pròpia i des d'uns pensaments propis.

En un altre documental que vaig veure ahir on es parlava de la perspectiva social (el vídeo de l'experiment a l'escola americana que vaig penjar ahir mateix n'és una part) parlava d'això mateix, de com el lloc on vivim, les persones amb les quals ens relacionem i la manera en com cadascú interpreta la seva realitat marca la perspectiva amb la qual enfoquem la realitat dels altres.

Hi ha un autor que es diu Robert Selman que parla del desenvolupament de la presa de perspectiva social i de l'habilitat per a adquirir la perspectiva de l'altre i que he estat treballant en una altra assignatura de la Universitat, Educació Moral. La seva teoria és força antiga, més o menys, del 1976. Selman intentava universalitzar unes etapes, com van fer altres com Piaget o Kohlberg, del desenvolpament en la infància i fins l'adolescència. Penso que hi té força relació i que amb vídeos o documentals com el que vaig veure es pot treballar el desenvolupament d'aquesta perspectiva social molt millor, per ser conscients que cadascú veu la realitat d'una manera pròpia i que treballant la interculturalitat, la relació entre les diferents cultures a arreu (com es pot veure en els diferents vídeos i enllaços que he penjat les últimes hores, com ara els projectes d'acollida, o la cohesió social mitjançant la cuina o la música, etc.), podem arribar a entendre les altres cultures i aprendre d'elles i ensenyar la nostra als altres, sense pretenció de canviar una per l'altra, senzillament compartint per entendre, per conviure, etc. Per a mi això és intrculturalitat, quan es comparteixen les cultures amb la senzilla pretenció de relacionar-se, entendre's i conviure junts, no separats.

Diferents acollides a nouvinguts

Els vídeos i enllaços a vídeos que he penjat a continuació tracten sobre diferents tipus d'acollida a persones d'altres països o regions d'un mateix país, és a dir, d'immigrants.

Un exemple d'acollida són les aules d'acollida que ja fa uns quants anys que es duen a terme a les ecoles per poder ajudar als nens/es nouvinguts/des a integrar-se el més aviat possible per a rebre l'educació de la mateixa manera que els seus companys/es i poder relacionar-se amb els que formen part del seu entorn escolar. Un dels vídeos que he penjat va del cas d'una escola que només té cinc alumnes nouvinguts i que, com que no en són prous, no se li ha proporcionat una aula d'acollida i els mateixos professors han agut de replanajar les seves tasques dins l'aula per poder treballar entre tots la integració d'aquests nens/es. Tot això els ha requerit hores de treball, replantejant els continguts de les seves matèries i de la manera d'ensenyar-los. Penso que això ho haurien de saber fer tots els centres educatius en benefici dels seus estudiants, perquè per això treballen per ensenyar als seus alumnes i no carregar tota la feina a un professor sinó carregar-la entre tot el conjunt de docents del centre. Moltes vegades ens trobem que només hi ha un o dos professors a l'escola que tenen la intenció d'ensenyar però també d'educar als seus alumnes (i això ho enllaço amb l'activitat de l'estudi de casos de l'Enric), d'anar més enllà que de la tasca més senzilla d'ensenyar uns continguts "més buits" de sentit i quan en són tan pocs, que dediquen esforç i ganes per a trobar l'espai i el temps més oportunts per a aplicar coneixements "amb més sentit" pels alumnes i la seva vida en relació amb els altres, la seva tasca resulta més complicada i acaben essent com la resta de professors que només expliquen els continguts de la matèria, reproduïnt un i un altre any o curs la mateixa tasca "sense sentit" (en la meva sincera opinió), els mateixos continguts, etc. Per a mi té molt més valor una educació que busca treballar més el desenvolupament social i personal de les persones que no únicament el cognitiu i a sobre de coneixements a memoritzar que es perden amb el temps, oblidant-los ràpidament, convertint-se en coneixements fogaços que no tenen sentit real per a la vida. Els coneixements que s'ensenyen a les escoles també són coneixements que ens ajuden a desenvolupar les nostres habilitats i capacitats cognitives, però no tenen tan valor com els que ens serveixen per a conviure en societat i que ara mateix són escassos a les escoles i sinó ho creiem així mirem la quantitat de problemes que hi ha avui dia i que estan relacioats amb els centres educatius. Per exemple, per què hi ha tants problemes de convivència a les escoles i a la societat? Per què ara sorgeixen els programes de convivència escolar i la llei que fa que els mossos estiguin al tanto dels possibles casos de descolarització al carrer? Ara vivim una situació i un context molt diferents que el que hi havia quan es va aprovar el sistema educatiu que tenim encara i cal que ens replantegem de nou moltes coses i la més important de totes és saber si l'educació que ara proporcionem és la necessària a la situació i context en els que estem vivint. Ara toca analitzar quina educació ens fa falta per a "estabilitzar" un altre cop la societat i si el nostre context s'ha omplert de noves cultures les hem de tenir en compte, si la nostra societat necessita aprendre a conviure (entre molts altres valors) necessita més coneixements en relació al desenvolupament personal i social que purament cognitius. Per això, crec que un mestre, avui dia, ha de tenir clar que la seva tasca va més enllà d'ensenyar, també educa i no ho ha de fer substituint l'educació dels pares, sinó perquè la seva tasca ha de ser la de formar persones capaces de viure en societat i de ser felices.

Una escola sense aula d'acollida però que actua pels seus cinc alumnes nouvinguts: http://www.tv3.cat/videos/1064349.

Un projecte d'acollida "De tothom, de cadascú": http://www.tv3.cat/videos/1052729.

La cuina com a eina per a treballar la multiculturalitat

Un altre exemple que demostra que la interculturalitat es pot treballar a través de moooolts camps (la cuina, la música, l'art, etc.).

La música com a instrument de cohesió social

Aquest vídeo respondria una de les qüestions que es van plantejar a l'aula sobre si crèiem que la música unia o no. Aquí està clar que sí, perquè mentre aquests joves de diferents cultures aprenen a crear música comparteixen les sves cultures i, per tant, en certa manera la música els uneix, els proporciona un element en comú que, alhora, els permet un espai per a interrelacionar-se entre ells. Aquesta experiència uneix i crea una interacció com l'experiència del Cristian amb el seu equip de futbol. Penso que són projectes que s'haurien de potenciar molt més per tot arreu per a treballar la interculturalitat i aportar beneficis i rebre'n els uns amb els altres i d'unes cultures a d'atres.

http://www.tv3.cat/videos/1101899

Un projecte per parlar dels estereotips i dels prejudicis a l'escola

Podeu veure-ho aquí:

http://www.tv3.cat/videos/1102519

"Veus del meu barri"

Un programa molt interessant

Sèrie cultural d'entreteniment sobre l'art a partir de la mirada de cins grups de nens i nenes, d'entre 6 i 11 anys, de cinc països diferents: l'Equador, Burkina Faso, el Marroc, Catalunya i la Xina. En cada capítol, els infants manifesten la seva opinió sobre una obra d'art mundial d'artistes d'arreu i hi podem veure com perceben cadascuna de les obres de diferents maneres i en treuen reflexions molt diferents:

http://www.tv3.cat/videos/1071219
http://www.tv3.cat/videos/1068519
http://www.tv3.cat/videos/1068469
http://www.tv3.cat/videos/1068359
http://www.tv3.cat/videos/1068369
http://www.tv3.cat/videos/1068219

Estudi sobre la discriminació a una escola americana

Una proposta més pedagògica i educativa

Durant els últims dies hem estat debatint la primera part del cas del Joel, un llicenciat en matemàtiques que ja fa un parell d’anys que està fent substitucions a secundària, la majoria de les quals no han superat un parell de mesos en cada centre i que enguany, li ha tocat un IES on ja porta més de la meitat de curs com a tutor de 4t A (un grup força participatiu i amb un rendiment acadèmic acceptable) i amb els quals ha decidit crear una activitat per a les classes de tutoria, per mitjà d'un blog (http://interculticgames.blogspot.com/), proposant-li a la Berta, la tutora de 4tB, de fer-ho conjuntament, i incloint-hi l’activitat del videojoc del blog per motivar-los i trencar estereotips, un debat amb els alumnes barrejats de les dues classes per reflexionar-hi i la realització de petits vídeos sobre la situació dels immigrants a casa nostra (que penjarien al blog) amb propostes de transformació.

Personalment, penso que l’exercici que proposa el professor està ben plantejat. Els dos jocs et fan experimentar certs sentiments o emocions que poden ajudar a entendre el missatge que s’extreu de l’interior de cadascun. Per exemple, quan l’objectiu del primer joc és matar als terroristes i és quasi impossible evitar que, en l’intent, matis a dones o a nens que hi estan a prop. Això fa que experimentis culpabilitat i, alhora, quan observes que els que pateixen el dolor d’una mort d’una “persona innocent” es transformen en terroristes, fa que vegis que la violència només genera més violència, que només es donen més motius per generar-la davant la impotència de fets tràgics com aquests. Amb l’altre joc passa una cosa semblant, s’experimenta una certa culpabilitat quan veus que la persona a la qual has llançat té una història al darrera, sobretot, de solidaritat amb altres persones i que aportava un gran benefici al món i, per tant, a tu. Penso que són jocs que fomenten antirracisme si s’enfoquen d’aquesta manera.

Tot i així, penso que, per a un grup de quart d’educació secundària obligatòria, pot presentar certs riscos en quant a la comprensió dels diferents jocs. Depenent del grau de maduresa del grup, els jocs poden ser entesos de la mateixa manera que el professor o no. Alguns alumnes ho poden interpretar a la inversa i passar-s’ho bé mentre juguen als dos jocs i no acabar entenent el veritable objectiu que s’hi busca. És per això mateix que crec que el mestre hauria d’explicar a aquells que no ho hagin vist els motius “reals” dels jocs o proposar un altre joc directament més pedagògic com un que conec que es troba a http://www.contravientoymarea.org/ i que té molt a veure amb la promoció de valors i posicions antirracistes.

El joc que proposo va destinat a nens i joves per fer-los posar en la pell de refugiats o immigrants, veient els nombrosos problemes i dificultats pels quals han de passar per poder viure una vida, més o menys, “digna” a un altre país i pel motiu que sigui. La veritat és que és un joc molt més interessant i més educatiu, que permet el desenvolupament d’una certa empatia pels que hi juguen i on els alumnes no haurien d’aplicar violència o actuar amb contravalors per arribar al missatge final, sinó rebre els contravalors d’altres persones o la violència en la pròpia pell, experimentant l’altra banda, essent la persona ferida i no ferint. Crec que aquest joc permet crear una reflexió més seria i no té tants “riscos” en la seva aplicació.

Si teniu temps jugueu-hi perquè està francament bé. Està dividit en tres parts de quatre pantalles o activitats cadascuna: una on en el teu país hi ha guerra i repressió i has de fugir, escapar dels guàrdies, firmar un document de renúncia de drets, escollir com marxar, de qui refiarte, què deixar pel camí, etc.; una altra on arribes al nou país i has de buscar un lloc on amagar-te, fer-te entendre, integrar-te, etc.; i una última on buscar una feina, fer l'entrevista de feina, anar a comprar, anar al teu primer apartament i veure qui tens com a veïns, etc., trobant-te amb els prejudicis i les actituds o compentaris racistes de la gent i amb gent que comprèn la teva situació.

També, buscant el lik d'aquest joc, he trobat un altre activitat molt interessant que es fa mitjancant un còmic, que és molt semblant al joc i que podeu trobar a: http://www.xtec.cat/lic/centre/alumnat/correus_samira.pdf

També hem debatit la segoa part de la situació del Jolel: Quan veu el videojoc inicial, la Berta s'esgarrifa i s’hi nega a col·laborar si no retira aquesta primera activitat: ella considera que és un joc racista, que promou la violència i que reforça encara més els estereotips. En Joel argumenta que aquesta és una de les millors estratègies per trencar-los, i pensa que el joc és força positiu perquè precisament és molt radical. A més, diu que el joc de “xuta un immigrant” permet treballar l’anglès i les matemàtiques. No arriben a cap acord i la Berta li exigeix que no faci l’activitat o això portarà conseqüències. El Joel no li fa cas i decideix fer-ho tot sol.
Fa l’activitat i no passa res amb els seus alumnes. En Joel en queda satisfet. [../...]

Jo penso que la Berta exagera una mica perquè no n’hi ha per tant. Potser sí que són radicals els jocs, però es tracta de fer una bona orientació per part dels docents perquè les coses no es confonguin o mal interpretin. Crec que abans de fer l’activitat s’haurien d’assegurar de si hi ha el grau de maduresa més oportú a l’aula i després, alhora d’iniciar-la, avisar que els jocs són seriosos i que es tracta de que expliquin el que experimentin mentre hi juguen i el missatge o missatges finals que en treuen. Si es planteja així penso que no hi hauria cap mena de problema. També haurien de veure si tenen nois i noies d’altres cultures i si els jocs poden causar-los alguna molèstia o incomoditat dins l’aula, perquè llavors no seria el millor clima per treballar la interculturalitat. Potser seria més adient treballar-ho al batxillerat, enlloc de secundària.. A continuació potser hi ha problemes entre direcció o equip directiu i el professor Joel, ja que ha fet el que ha volgut i ho hauria d’haver consultat a d’altres persones més qualificades.

Vídeo "¡NO AL CHOQUE DE CIVILIZACIONES!"

Què us sembla el vídeo?
Trobo que ens ensenya alguns dels tòpics que té la societat com els que vàrem veure al mapa mundial dels tòpics.

Vídeo "Severn Suzuki - La niña que silenció el mundo por 6:32 minutos"

El 3 de juny de 1992, una nena de 12 anys que es deia Severn Suzuki (que als 10 anys va fundar ECO - Environmental Childrens Organization) es va presentar amb un grup d'amics a La Cumbre de la Tierra, unes conferèncias de l'ONU a Río de Janeiro.

Aquest vídeo que acabo de penjar, doncs, no té molt a veure amb l'educació intercultural, té a veure més respecte el Canvi Climàtic, però la nena diu coses molt interessants, m'agrada, sobretot, el seu punt de vista, tot i tenir 12 anys és capaç de veure que al món hi ha grans diferències, que el lloc on neixes marca una gran diferència, però que al cap i a la fi tots compartim el mateix món i que, per tant, siguem d'on siguem, l'hem de cuidar. És capaç de veure's en el lloc d'un nena de Río de Janeiro, d’una nena de Somàlia que s’està morint de gana, d’una víctima de la guerra de Mig Orient o d’una nena que demana almoina a la Índia i declara que no veu coherència entre el que li han ensenyat a l'escola (com a ser educats, a no barallar-se amb els altres, a resoldre bé les coses, a respectar-se els uns als altres, a netejar el que embruten, a no maltractar altres criatures o animals, a no ser cobdiciosos o mesquins) i les accions de la ONU respecte el que està succeint al món.

Si teniu la oportunitat de veure’l o si ja l’heu vist mireu-lo o torneu-lo a mirar, perquè és un vídeo que realment mereix molt la pena.

Sessió 26 de febrer de 2009

En aquesta sessió vàrem veure els fragments més rellevants pel tema del racisme de la pel·lícula “Haz lo que debas” (títol original: “Do the right thing”) del director Spike Lee (1989).

Argument de la pel·lícula: en un dels barris més humils de Brooklyn, Bedford Stuyvesant, conviuen vàries famílies negres, alguns hispans, una parella de comerciants vietnamites i una família d’italianoamericants que tenen una pizzeria. Mookie, un noi que treballa de repartidor de pizzes, és un testimoni privilegiat dels personatges i dels fets quotidians que tenen lloc al barri, així com de les tensions i de les actituds racistes d’alguns dels seus habitants.

La pel·lícula tractava, sobretot, el tema de la violència racial provocada per la intolerància i d’un fet real que va succeir a prop de la pizzeria New Park de Howard Beach, al barri de Queens de Nova York, el 20 de desembre de 1986, l’assassinat d’un noi negre a mans d’un grup de nois blancs. Però en aquesta pel·lícula eren els policies blancs els que mataven a un noi negre, un dels tres que havien anat a la pizzeria dels italanoamericans per obligar al seu propietari a col·locar fotografies de personatges famosos negres a la seva paret i no de famosos blancs, ja que es trobaven en un barri de majoria de famílies negres. Amb aquest assassinat s’arribava al punt culminant de la violència racial i de la intolerància, primer uns entraven a la pizzeria amenaçant, el propietari trenca la ràdio d’un dels nois per un moment de forta tensió en que perd els papers, aquest agafa al propietari per apallissar-lo al carrer, l’està a punt d’ofegar, arriba la policia i agafen al noi negre per reduir-lo i acaben amb la seva vida, llavors tota la gent del barri acaba destruint i cremant la pizzeria, fins i tot estan a punt de destruir el negoci de la parella de comerciants vietnamites.

Tot i que al principi les famílies de cultures diferents del barri conviuen normalment, els prejudicis d’uns vers els altres es van deixant entreveure els diferents enfrontaments i conflictes racistes amb les converses entre tres vells afroamericans, on un d’ells critica amb prejudicis a la parella de comerciants vietnamita que ha aconseguit muntar un negoci pròsper i tenir una casa amb tan sols un any i en les converses per part, sobretot, d’un dels fills del propietari de la pizzeria amb el seu pare, amb el seu germà i amb el Mookie a qui anomena “negrata”, perquè no entén com un dels seus germans és amic del Mookie, el protagonista negre de la pel·lícula, ni tolera la seva amistat i no entén perquè el seu pare s’empeny en seguir mantenint el negoci en un barri de majoria de famílies negres.

Un dels conflictes que la pel·lícula marca com a quotidià és el de les disputes al carrer entre les diferents cultures, sobretot pel tema de la música, amb la disputa entre el volum de la salsa dels hispanoamericans i del rap dels afroamericans. També deixa veure que qualsevol motiu crea disputa entre una o altra cultura, com per exemple quan un noi blanc sense voler trepitja la bamba d’un noi negre embrutant-li la bamba i un bon grup de nois van a dir-li que al barri no hi pot viure qui vol, que no existeix la llibertat. També deixa veure que el prejudicis els tenen tots ells, totes les diferents cultures que hi ha al barri,

Segons el meu parer, el propietari de la pizzeria i el Mookie són els menys racistes de tots i aquells que van a la pizzeria i no els fa res que tingui una paret plena de fotografies de personatges blancs famosos i no negres i diuen que “s’enrotllen només amb coses que resultin positives per a la comunitat” i que, per tant, no volen boicotejar la pizzeria.

Crec que el propietari de la pizzeria no és racista perquè ha vist créixer els nois i noies del barri, els ha donat pizza des que eren petits i es sent orgullós per això, no té en compte per a res el color de la pell, es sent d’aquell barri i sap que una pizzeria té més èxit en un barri on no hi ha italians que en un barri on hi ha altres italians i, per tant, altres pizzeries. I que el Mookie tampoc ho és perquè té un altre punt de vista, diferent al del fill racista del propietari de la pizzeria, perquè diu que tots som iguals, sense tenir en compte el color de la pell i que les actituds racistes del fill del propietari de la pizzeria tenen contradiccions, ja que té ídols afroamericans i tot i així el tracta de “negrata”, és a dir, amb un to despectiu.

En finalitzar la pel·lícula es van veure dues cites molt rellevants pel tema que tracta la pel·lícula de violència racial i d’intolerància, una de Martin Luther King i una altra de Malcom X:

"Como método por lograr la justicia racial, la violencia resulta, a la vez, poco práctica y inmoral. Resulta poco práctica porque es una espiral descendente que acaba con la destrucción total. La ley del ojo por ojo nos deja a todos ciegos. Es inmoral porque lo que busca es humillar al oponente más que buscar su comprensión; busca aniquilar y no convencer. La violencia es inmoral porque se alimenta de odio y no de amor. Destruye la comunidad y hace imposible toda hermandad. Sume a la sociedad en un monólogo en vez de promover el diálogo. La violencia acaba por destruirse a sí misma. Crea amargura en los supervivientes y brutalidad en los destructores".

"Pienso que hay mucha gente buena a América, pero también gente mala, y los malos son aquellos que parecen disponer de todo el poder y que están en esta posición por negarnos lo que tú y yo necesitamos. Delante de esta situación, tú y yo tenemos que conservar el derecho a hacer todo lo que sea necesario por acabar con una situación así. Esto no significa que yo defienda la violencia, pero tampoco estoy en contra de la violencia en legítima defensa, que yo denomino inteligencia".

Amb la primera cita trobem una clara relació amb el final de la pel·lícula, quan tots acaben destruint la pizzeria buscant l’aniquilació per la ràbia que els fa el fet que hagin assassinat un dels seus i així destrueixen tota la comunitat o barri. Els tres nois afroamericans van amb exigències davant el propietari de la pizzeria, no busquen un consens, busquen sotmetre’l a la força mitjançant la violència.

I la segona cita té a veure amb l’actuació del propietari de la pizzeria quan els tres nois afroamericans es presenten davant d’ell per sotmetre’l a la força mitjançant la violència, quan actua en legítima defensa.

Després de veure els diferents fragments de la pel·lícula que l’Enric havia escollit vàrem comentar què ens havien semblat. Entre alguns dels comentaris que es van fer a l’aula destaco dos: que el racisme a la pel·lícula era més d’actitud ja que en aparença els personatges de la pel·lícula eren racistes, però no en termes de convivència ja que compartien l’espai públic i es posaven d’acord tot i les disputes i conflictes quotidians que tenien i que existeix una clara diferència entre el “dominador” i el “dominat” que és que el dominador no necessita estereotipar, fica a tothom dins del mateix sac, encara que no tinguin res a veure els uns amb els altres, no es fixa amb els detalls, en canvi el dominant és qui s’ha de fixar en els detalls dels altres.

Sessió 24 de febrer de 2009

Al començament de la sessió vàrem debatre una mica sobre si crèiem que la música unia o no. La majoria creiem que unia, tot i que hi ha música més pròpia d’una cultura o una altra, però que amb el temps s’han creat productes híbrids o barreges d’estils de música diferents o de diferents cultures. L’Enric ens va dir que hi havia un documental on una cançó, de no se sap quin origen, creava conflictes perquè tothom se l’ha feia seva, se l’ha apropiava, creant un producte híbrid.

Vàrem discutir respecte la llengua o idioma com a tret d’identitat cultural, determinant que només podia ser un tret d’identitat si es parlava única i exclusivament en una llengua o idioma determinat. És a dir, que per una persona que parlés majoritàriament català, però, de tant en tant, parlés en castellà o en algun altre idioma, significaria que la llengua catalana no és un tret d’identitat per a ella. A més a més, quan el nostre idioma entra en contacte amb una altra llengua o idioma tendim a modificar algunes paraules o a crear-ne de noves. És per això que diem que no es detecta que el propi idioma o llengua es troba en perill fins que no hi ha interculturalitat i es creen productes híbrids, com per exemple noves paraules a partir de la barreja de dues o més llengües o idiomes.
A partir d’aquí, ens vàrem plantejar dues qüestions per a reflexionar: Conèixer a l’altre és el que ens fa racistes? El fet de no conèixer fa que no siguem racistes?
A continuació, vàrem mirar de distingir els conceptes multiculturalitat i interculturalitat. La multiculturalitat té molt més recorregut que la interculturalitat. Als anys 90 només es parlava de multiculturalitat, d’educació multicultural, per a l’atenció de la diversitat, etc. Fins fa només uns cinc anys no va sorgir el terme interculturalitat, l’any 2004, quan la UOC va distingir els dos tipus d’educació. La interculturalitat té una altra finalitat, ja no li interessa tant la diversitat cultural, sinó la comunicació entre cultures i la identitat.
El problema actual amb el qual ens trobem és que els dos conceptes s’estan barrejant, agafant coses més pròpies de l’altra. Per això diem que l’educació intercultural mal entesa és l’educació multicultural o de la diversitat cultural.
El terme “vers” de diversitat és el que les diferencia, a diversitat expressa allò que es troba al darrere, el que surt de la normalitat. Es tracta, doncs, d’un discurs més etnocèntric, ja que té una idea de direcció d’allò que se surt de la norma o de lo normal.
Amb el multiculturalisme no té perquè existir comunicació entre les diferents cultures. Moltes vegades, fins i tot, es diu que es pot produir un nou producte a partir de les diferents cultures, però sense necessitat d’entrar en contacte, per això no està molt clar què és i què no és multiculturalitat. En canvi, amb l’interculturalisme sí que hi ha comunicació i sí que es pot crear un nou producte. És a dir, que la principal diferència que ens trobem entre els conceptes de multiculturalitat i interculturalitat és que la primera busca atendre la diversitat amb o sense comunicació entre cultures i la segona busca promoure la diversitat a través de la comunicació entre les diferents cultures. La transculturalitat també dóna un sentit de possibilitats de canvi, com la interculturalitat.

Llavors vàrem veure tres teories o possibilitats a partir de la diferència cultural com a valor humà amb un tractament social i educatiu necessari:
1) La teoria del dèficit: la diferència és considera un obstacle o una amenaça, un dèficit que genera dificultats. Per exemple, si no parles ni escrius en català no tens oportunitats per a trobar un lloc de treball, llavors, si vols tenir oportunitats laborals, no et queda una altra que aprendre l’idioma escrit i parlat del país o comunitat on et trobes. Un altre exemple, però més extrem, és el color de la pell que s’associa a un nivell intel•lectual determinat i llavors es creen programes per a compensar aquesta desigualtat. D’aquesta manera s’aconsegueixen eradicar aquestes diferències de trets d’identitat que, en el país o comunitat on es troben, els poden perjudicar perquè no hi consten i se surten de la norma. En aquesta teoria s’atén la diversitat, no hi ha rebuig, però només té en compte un únic model, el propi, (etnocentrisme) i, a partir d’aquest, es redirecciona, reorienta i corregeix als “diferents”, eliminant la seva cultura en el terreny públic. Per tant, acaben perdent part de la seva identitat perquè canvien uns trets d’identitat per a uns altres. En aquesta teoria, si una dóna catalana es casés amb un musulmà, es convertís a l’islam i es posés el vel es veuria com a un retrocés.
2) La teoria de la riquesa: la persona s’enriqueix i amb ella la societat. Aquí s’ha de protegir la diferència, perquè es considera un guany i, per tant, es potencia la diferència. Per exemple, la dóna catalana que es casés amb un musulmà, es convertís a l’islam i es posés el vel es veuria com a un enriquiment.
3) La teoria de la transformació o de la oportunitat: la diferència es veu com una oportunitat, ja que la diversitat cultural t’obliga a qüestionar el teu propi model, posa en evidència totes les teves contradiccions. Aquí s’ha d’equilibrar, no hi ha un dibuix final, no hi ha res definit, és un repte pedagògic perquè posa en evidència la diferència i ens obliga a gestionar i a posar en contrast les controvèrsies o contradiccions culturals.
Del que es tractaria es de cercar ponts entre les tres teories o possibilitats.
Si avui parlem de racisme és per la migració i ho estem relacionant amb la immigració, però no és l’únic motiu per parlar de multiculturalitat o de diversitat cultural, tot i que sí que és un dels fenòmens més importants.
Necessitem estereotips per a viure, per a tenir sensació de seguretat, anem avaluant ràpidament a tothom que ens envolta a partir d’estereotips.
Trencar un “tòtem” és molt difícil, ho veiem en el tema de la gastronomia quan som incapaços de menjar gos com als països orientals, els americans són incapaços de menjar conill i els hindús incapaços de menjar vedella, etc.

Reflexió de les primeres dues setmanes

El concepte de cultura és molt difícil de determinar, sobretot perquè és diferent per a cadascú. Una persona pot pertànyer a més d’una cultura que pot estar dins d’una altra cultura o no, per això mateix és tan difícil de determinar, fins i tot per a nosaltres mateixos és difícil determinar a quina cultura pertanyem.

Jo “crec” que pertanyo a la cultura jove, a la cultura occidental, a la cultura europea, a la cultura catalana, a la cultura catòlica... encara que jo sóc agnòstica, se que hi ha una sèrie de valors a la societat a la qual pertanyo que venen d’aquesta religió i que se m’han transmès a través de la família i l’escola, etc., per tant, no pertanyo a aquestes “cultures” en tots els seus sentits i elements, únicament en aquells amb els que jo m’identifico.

Crec que la cultura és més un “sentir-se identificat” amb alguns o diversos punts d’una cultura. Tots tenim el sentiment de pertànyer a algun lloc i de pertànyer a alguna ideologia, etc., ens sentim identificats amb algun tipus de col·lectiu. Per això, considero que la cultura s’aprèn, més que heretar-se. S’aprèn a través de la pròpia societat, de la família, de la institució educativa, etc., però sobretot a través de la família, el nostre primer element de referència. I cadascú la desenvolupa, al llarg de la vida, a la seva manera, pertanyent a més d’una cultura o a una única, depenent del que hagi après en termes de convivència respecte la resta de cultures, és a dir, que serem més etnocentristes, relativistes o universalistes depenent del que anem vivim i aprenent, a través de les persones que ens envolten.

Les cultures no són pures, o n’hi ha de ben poques al món que es conservin tal com es van originar. Això és producte del factor temps que va fent que els pensaments vagin adquirint formes diferents i més depenent de les tendències del moment. Per tant, considero que no són estàtiques, sinó dinàmiques, sempre estan canviant.

Amb això, ens hem carregat moltes cultures o hem estat apunt de carregar-nos-les, ja que en el moment en que una altra cultura considera que certes pràctiques culturals o rituals van en contra dels seus propis valors o drets, no la comprèn i tendeix a procurar-li un canvi. Fins a quin punt podem determinar què està bé i què està malament en la resta de cultures des del nostre posicionament? Com podem determinar la conservació o la modificació i, per tant, conseqüent destrucció, d’una cultura pura? Aquestes són qüestions difícils de contestar. Per una banda, crec que no està bé modificar una cultura des d’una altra, en tot cas hauria de ser la pròpia cultura la que determinés els canvis per a ella mateixa, és a dir, entre els integrants d’aquella cultura i no els d’una altra, ja que els que no en formen part no entenen la seva visió de les seves pràctiques culturals, etc. D’altra banda, hi ha pràctiques culturals, etc., que poden ser perilloses (com per exemple l’ablació del clítoris) i que crec que no s’haurien de dur a terme per això mateix, s’haurien de buscar alternatives menys perilloses, d’aquesta manera no les eliminaríem, simplement serien modificades. Per això, no se fins a quin punt consideraria que una cultura s’ha de conservar o quina s’ha de modificar.

Al món existeixen cultures dèbils i cultures fortes, cultures més dinàmiques i altres més conservadores, etc., aquelles que anomenem “fortes” són aquelles que s’han mantingut al llarg de molts anys (amb petites modificacions o sense), gràcies al fet que posseeixen un gran grup de seguidors i que al lloc on es troben s’educa en elles a través de la major part de la societat i de les famílies que hi pertanyen, per això mateix és molt difícil que es modifiquin tant, perquè existeix una gran població que la practica. Les cultures que anomenem “dèbils” són aquelles que corren perill de ser modificades o extingides perquè tenen menys població que la practica o que s’hi sent partícip. En la majoria dels casos es tracte de cultures minoritàries dins d’altres cultures o que comparteixen espai amb altres cultures i que, per tant, com que hi entren en contacte, els seus individus acaben modificant la seva cultura (assimilant o naturalitzant l’altra, essent híbrids o creant mestissos, etc.). Crec que com més dinàmica és una cultura, més tendències té cap a les constants modificacions, pot ser més universalista i pot existir molta més compenetració amb la resta de cultures que no pas les cultures més conservadores i tancades.