Documental "L'esclavatge infantil"

El passat dimarts vaig veure una part d'aquest documental que va molt relacionat amb el que ja he escrit respecte la perspectiva social, ja que parla de com es veu l'esclavitud depenent del lloc on vius, ja que per a molts nens no és esclavitud sinó una necessitat que li dóna la situació de pobresa en què viu, és a dir, la seva realitat. Aquest documental planteja la qüestió de fins a quin punt podem considerar esclavitud que un nen treballi si ho necessita per a viure.

Aquest n'és el resum que hi ha penjat a la web del Programa 60 minuts:

Prop de 8,4 mil•lions d’infants de tot el món encara són esclavitzats. 60 minuts emetrà en dues setmanes consecutives el treball del reporter de la BBC Rageh Omaar, que tornarà al seu país d’origen, Somàlia, per iniciar un viatge que el portarà per 3 continents per trobar-hi amb 5 infants esclaus, que tenen entre 10 i 14 anys, que explicaran la seva història. En el primer capítol de “L’esclavitud infantil” que s’emet el dimarts 28 d’abril, el reporter Rageh Omaar viatjarà a Somàlia, una ciutat que lluita per reconstruir-se després de la guerra. La majoria dels infants deixen d’anar a l’escola i les altres coses pròpies de la seva edat per poder treballar. Als 10 anys fan jornades de més de 17 hores perquè les seves famílies puguin viure una mica millor.A Ghana hi ha nens que treballen com a pescadors a les ordres d’amos que compren literalment nens. En Malaway té 12 anys i durant 3 anys haurà de treballar per un d’aquests amos. La seva mare l’ha venut per uns 40 euros. Addis Abeba, capítal d’Etiòpia. Molts infants viuen al carrer. Hi arriben amb moltes expectatives però poc temps després, la majoria acaben treballant en el servei domèstic o pidolant al carrer. Finalment, Rageh Omaar viatja al Perú, en una zona on les temperatures arriben a 23 sota 0. Aquí hi viu en Freddy, que des dels 6 anys treballa en una mina, buscant or. Ara en té 10. A la mina s’exposa diàriament a la inhalació de vapors, que perjudiquen els pulmons.Tots els protagonistes del reportatge són víctimes del tràfic infantil. En definitiva, nens amb infanteses truncades per l’escassetat de recursos, que han deixat de ser petits de manera sobtada i per la majoria dels quals els més important és guanyar tots els diners possibles per ajudar a les seves famílies.
Un reportatge de Rageh Omaar. BBC. Gran Bretanya.

Si us interessa aquest dimarts 5 de maig faran la segona i última part al canal 33 a les 22 h.

Documental "Face to face"

Documental que parla del desconeixement mutu de dues cultures, l'àrab i la jueva, que encara que comparteixen la mateixa terra no tenen pràcticament cap tipus de contacte entre si.

Aquí s'hi pot veure el programa "Face to face" que fa que adolescents i joves, siguin de la cultura àrab o jueva, comparteixin tres dies junts, sense separar-se cadascuna amb la seva pròpia comunitat i sistema educatiu, tal com passa durant tota la resta del curs i de les seves vides, sense establir una relació entre ambdues cultures. El programa els dona l'oportunitat de reconèixer que els membres de l'altra cultura també són éssers humans, fa que deixin de veure als membres de l'altra cultura com a enemics i trenca els estereotips negatius que han après des de ben petits i des de la seva cultura, comunitat, família i mitjans de comunicació. Passen a veure les coses que tenen en comú.

El documental reflecteix el fet que els conflictes que hi ha entre les dues cultures impossibilita la seva interrelació, perquè hi ha molts recels, odi, etc., que són molt difícils d'oblidar quan es troben cara a cara. Molts no veuen ni la possibilitat d'entendre's, perquè no veuen què poden compartir o el que poden tenir en comú, tan sols allò que ha fet una cultura a l'altra probocant més odi vers l'altre.

M'ha semblat molt interessant i comparteixo la frase del Jamal, un periodista que surt al documental que diu que "actualment, la majoria dels mitjans de comunicació no estan a favor de la humanitat". També és interessant el que diu la Laura, una psicòloga i professora que surt al documental, de la importancia de donar l'oportunitat de crear el dubte i la crítica davant tot el que es pot observar en els mitjans de comunicació respecte els estereotips negatius i les idees falses, comparant-ho amb l'experiència al programa on compartien tres dies amb el suposat "enemic".

Aquest documental, penso que es relaciona molt amb el que dèiem a l'assignatura de Pedagogia dels Mitjans de Comunicació, sobretot quan l'Omry, un tinent de l'excèrcit israelià que també hi surt, explica com veia abans els mitjans i com els veu ara després d'adonar-se que hi existeix tanta manipulació.

La Tamar, que també es periodista, proposa canviar-ho possant-hi noves imatges d'allò més positiu i nou (que ara no hi té una representació important i que pot ajudar a tenir una visió del món més humana, esperançadora i no tan terrorífica) i educar a les persones dient el que realment suposa conflicte o problema en el món real, deixant de mostrar com a imatges importants els conflictes que hi ha al món.

Una altra cosa que m'ha resultat interessant és a la conclusió a la qual arriben tots els que participen al programa de que si no hi hagués qüestions polítiques pel mig el món seria perfecte. I la visió que donen alguns del documental de que en realitat totes dues cultures pensen i volen el mateix i creuen que els polítics, fanàtics i terroristes són el problema, no les reilgions, perquè totes les religions estan en contra de la guerra i de la violència i que el principal problema és que "la gent lluita perquè una nació controli a una altra nació" per així ser més rica i poderosa i el fet que "l'odi que es crea amb aquest problema generi més odi" (com l'activitat de matar als terroristes que proposava el Joel en l'estudi de casos) i la realitat de que ens oblidem de globalitzar aquest problema i hi posem només bandols, és a dir, que no veiem que el problema existeix arreu del món, que no hi ha bandols.

El missatge que en trec és que EL CAMÍ A LA PAU I A LA CONVIVÈNCIA COMENÇA A PARTIR D'UN MATEIX, NO A PARTIR DEL CANVI DE L'ALTRE. Per aconseguir efectes positius a través de la interculturalitat primer cal treballar amb un mateix, canviant un mateix amb la relació amb els altres, obrir-nos per poder fer encabir noves persones en la nostra vida. I crec que tot això s'ha de començar a treballar des de ben petits a les escoles, sobretot la voluntat de conviure amb els altres.

Crec que és un documental que està molt bé i us el recomano. El podeu veure al següent enllaç: http://www.tv3.cat/videos/875229

Això de TV3 a la carta és el millor descobriment de documentals i de projectes que s'estan fent i de ben interessants!! Al final no hi haurà persona que em pugui treure de l'ordinador!

Una proposta interessant

Aquest és un vídeo resum sobre "Vals con Bashir", una pel·lícula israeliana que va ser ferma aspirant a l'Oscar a millor pel·lícula estrangera i que pertany a un gènere inusual: el documental d'animació. S'hi rememora la primera invasió israeliana del Líban.

http://www.tv3.cat/videos/1027939

"Una societat dins una altra societat"

Aquí us deixo el vídeo d'un altre projecte intercultural que consistix en apropar-se a l'immigrant treballant la interculturalitat a través de la fotografia i el reportatge escrit.

Religió o tradició? Un tema de debat permenent

Aquest debat ja el vàrem iniciar un dia a classe i aquí us posso un vídeo que en parla i que és força interessant. No sabia que hi havia un protocol d'actuació o llei per prevenir l'ablació a nenes d'origen africà. Tot i així, no s'indiquen alternatives a l'ablació menys perilloses, lluiten per a prevenir-la a través de tallers de sexualitat explicant i informant respecte la perillositat d'aquesta pràctica cultural. Destruim cultures, les modifiquem o modificant-les ens les carreguem? Són preguntes que ja va plantejar l'Enric un dia, però a les quals no hi se trobar la resposta, perquè realment tenim en compte les persones de l'altra cultura i de les seves tradicions? Nosaltres pensem que està mal fet perquè hi ha un perill i perquè creiem en la integritat de les persones, en el dret a decidir i en que això és un acte contra els drets humans que nosaltres mateixos, els occidentals, hem elaborat i sempre caiem en el parany de pensar que una nena no està decidint per a ella mateixa i de manera conscient...

Ara fa molt de temps vaig veure un documental que anava de l'ablació i on entrevistaven a una nena africana que s'estava preparant pel dia en que li havien de fer. Em va sorprendre molt que ella hi estigués tan d'acord, que per a ella fos un acte normal, com qualsevol acte en la vida d'una persona que marca el pas o transició d'una etapa a una altra, com ho és el bateig, la comunió, la confirmació i el casament pels cristiants o com ho és la menstruació per a totes les noies... i així podria possar molts altres exemples... el significat de l'ablació per a aquella nena era molt important i es mostrava orgullosa, impacient i amb moltes ganes de que arribés el dia. Però el que em va sorprendre més va ser el fet en sí de la meva sorpresa... sempre havia tingut molt clara la meva posició en contra vers l'ablació perquè sempre pensava que era un acte en contra de la voluntat de la nena, com també ho pensava de la qüestió del vel, victimitzava a l'altra perquè no podia entendre la seva perspectiva. Diria que quan vaig veure aquest doumental anava a primer o segon de secundària i mai havia tingut cap company d'escola d'una altra cultura, per a mi el fet de veure'l em va obrir la ment i em va fer entendre que tot el que qüestionavem tenia una relativitat molt més complexe i que no es pot decidir sobre una altra cultura precissament perquè unes pràctiques culturals o unes altres s'interpreten des d'una perspectiva social pròpia, des d'una cultura pròpia i des d'uns pensaments propis.

En un altre documental que vaig veure ahir on es parlava de la perspectiva social (el vídeo de l'experiment a l'escola americana que vaig penjar ahir mateix n'és una part) parlava d'això mateix, de com el lloc on vivim, les persones amb les quals ens relacionem i la manera en com cadascú interpreta la seva realitat marca la perspectiva amb la qual enfoquem la realitat dels altres.

Hi ha un autor que es diu Robert Selman que parla del desenvolupament de la presa de perspectiva social i de l'habilitat per a adquirir la perspectiva de l'altre i que he estat treballant en una altra assignatura de la Universitat, Educació Moral. La seva teoria és força antiga, més o menys, del 1976. Selman intentava universalitzar unes etapes, com van fer altres com Piaget o Kohlberg, del desenvolpament en la infància i fins l'adolescència. Penso que hi té força relació i que amb vídeos o documentals com el que vaig veure es pot treballar el desenvolupament d'aquesta perspectiva social molt millor, per ser conscients que cadascú veu la realitat d'una manera pròpia i que treballant la interculturalitat, la relació entre les diferents cultures a arreu (com es pot veure en els diferents vídeos i enllaços que he penjat les últimes hores, com ara els projectes d'acollida, o la cohesió social mitjançant la cuina o la música, etc.), podem arribar a entendre les altres cultures i aprendre d'elles i ensenyar la nostra als altres, sense pretenció de canviar una per l'altra, senzillament compartint per entendre, per conviure, etc. Per a mi això és intrculturalitat, quan es comparteixen les cultures amb la senzilla pretenció de relacionar-se, entendre's i conviure junts, no separats.

Diferents acollides a nouvinguts

Els vídeos i enllaços a vídeos que he penjat a continuació tracten sobre diferents tipus d'acollida a persones d'altres països o regions d'un mateix país, és a dir, d'immigrants.

Un exemple d'acollida són les aules d'acollida que ja fa uns quants anys que es duen a terme a les ecoles per poder ajudar als nens/es nouvinguts/des a integrar-se el més aviat possible per a rebre l'educació de la mateixa manera que els seus companys/es i poder relacionar-se amb els que formen part del seu entorn escolar. Un dels vídeos que he penjat va del cas d'una escola que només té cinc alumnes nouvinguts i que, com que no en són prous, no se li ha proporcionat una aula d'acollida i els mateixos professors han agut de replanajar les seves tasques dins l'aula per poder treballar entre tots la integració d'aquests nens/es. Tot això els ha requerit hores de treball, replantejant els continguts de les seves matèries i de la manera d'ensenyar-los. Penso que això ho haurien de saber fer tots els centres educatius en benefici dels seus estudiants, perquè per això treballen per ensenyar als seus alumnes i no carregar tota la feina a un professor sinó carregar-la entre tot el conjunt de docents del centre. Moltes vegades ens trobem que només hi ha un o dos professors a l'escola que tenen la intenció d'ensenyar però també d'educar als seus alumnes (i això ho enllaço amb l'activitat de l'estudi de casos de l'Enric), d'anar més enllà que de la tasca més senzilla d'ensenyar uns continguts "més buits" de sentit i quan en són tan pocs, que dediquen esforç i ganes per a trobar l'espai i el temps més oportunts per a aplicar coneixements "amb més sentit" pels alumnes i la seva vida en relació amb els altres, la seva tasca resulta més complicada i acaben essent com la resta de professors que només expliquen els continguts de la matèria, reproduïnt un i un altre any o curs la mateixa tasca "sense sentit" (en la meva sincera opinió), els mateixos continguts, etc. Per a mi té molt més valor una educació que busca treballar més el desenvolupament social i personal de les persones que no únicament el cognitiu i a sobre de coneixements a memoritzar que es perden amb el temps, oblidant-los ràpidament, convertint-se en coneixements fogaços que no tenen sentit real per a la vida. Els coneixements que s'ensenyen a les escoles també són coneixements que ens ajuden a desenvolupar les nostres habilitats i capacitats cognitives, però no tenen tan valor com els que ens serveixen per a conviure en societat i que ara mateix són escassos a les escoles i sinó ho creiem així mirem la quantitat de problemes que hi ha avui dia i que estan relacioats amb els centres educatius. Per exemple, per què hi ha tants problemes de convivència a les escoles i a la societat? Per què ara sorgeixen els programes de convivència escolar i la llei que fa que els mossos estiguin al tanto dels possibles casos de descolarització al carrer? Ara vivim una situació i un context molt diferents que el que hi havia quan es va aprovar el sistema educatiu que tenim encara i cal que ens replantegem de nou moltes coses i la més important de totes és saber si l'educació que ara proporcionem és la necessària a la situació i context en els que estem vivint. Ara toca analitzar quina educació ens fa falta per a "estabilitzar" un altre cop la societat i si el nostre context s'ha omplert de noves cultures les hem de tenir en compte, si la nostra societat necessita aprendre a conviure (entre molts altres valors) necessita més coneixements en relació al desenvolupament personal i social que purament cognitius. Per això, crec que un mestre, avui dia, ha de tenir clar que la seva tasca va més enllà d'ensenyar, també educa i no ho ha de fer substituint l'educació dels pares, sinó perquè la seva tasca ha de ser la de formar persones capaces de viure en societat i de ser felices.

Una escola sense aula d'acollida però que actua pels seus cinc alumnes nouvinguts: http://www.tv3.cat/videos/1064349.

Un projecte d'acollida "De tothom, de cadascú": http://www.tv3.cat/videos/1052729.

La cuina com a eina per a treballar la multiculturalitat

Un altre exemple que demostra que la interculturalitat es pot treballar a través de moooolts camps (la cuina, la música, l'art, etc.).